Close

La vida dels arbres

Nous formats Sèrie de ficció ambientada als camps i boscos del Baix Empordà, on hi ha vent, pluja, el riu Ter, un petit poble, una furgoneta de correus abandonada... i una noia coixa que plora i camina i s’abraça a un arbre. I s’hi abraça tots els dies, de dilluns a diumenge. Aquesta és la petita història d’una noia i la seva relació amb Déu, el cel i la ter...

País: España
Idioma: Catalán / Valenciano
Contenido: Series
URL: http://www.xiptv.cat/la-vida-dels-arbres

Episodios disponibles para ver online

Diumenge
Masturbar-se. I els arbres al damunt, ombres i llums. I els mosquits del bosc. Recollir la saca del camió de correus. I també una corda. Creuar el bosc, la darrera vegada i potser la primera. I un crit de sobte. Buscar un lloc, trobar un bidó de gasolina. I dubtar, les mans al cap. Prendre foc a les cartes. El fum, la cendra, el temps que es crema i es fon. Travessar un camp amb la corda i un tamboret. Tocar el camp, passar-hi les mans pel damunt. I trobar un arbre. Intentar penjar-hi la corda, una i altra vegada. Descansar sota l'arbre, el jersey penjant d'una branca. I el vent que ho vol moure tot. I córrer i fugir i caure a terra, la primera i potser la darrera vegada. Penjar-se de l'arbre. I morir-se.
Dissabte
La roba a terra. Banyar-se al llac, jugar amb l’aigua, tocar-la, abraçar-la, moure-la i escoltar-ne els sons. Nedar i passar por. I un calfred i un mal a dins i una angoixa que ho xucla tot. Pujar a un cotxe, en silenci. La lletera al riu, la llet a l’aigua, l’aigua a la cara. Resar a l’església, la darrera vegada i potser la primera. Caminar pel riu i trobar-hi un exvot, lligat a una corda, la cama esquerra. I una mirada, la mirada. Pujar el riu. I córrer. Córrer i travessar un camp amb l’exvot a l’esquena. I l’exvot a la porta de l’església, regalat i abandonat. Camp a través, llum a través i ombres a través. I un arbre al damunt. I pensar i parlar sense dir res. I un cotxe estavellat i un record de fa temps. Donar corda al rellotge, pentinar-se i anar-se’n a dormir.
Divendres
De la foscor a la llum, de la nit al dia. Creuar el poble desert, creuar la plaça. Una pregària davant de l'església, amb els ulls tancats, abraçada al missal i sense por de les abelles. Estirar-se a un banc, dins l'església, després de resar, i badallar i estirar el cos, mentre les abelles travessen els murs des de fora i parlen i diuen alguna cosa. Pegar-se bufetades, fortes i fluixes, fer-les sonar. I somriure i posar-se les mans a les galtes. I el cel des del camp. I el vent. I escopir dins un pou. I anar a trobar el camió de correus dins el bosc, i les campanes del poble i els angelets de pollancre. Entrar dins el camió. I resar i escoltar-se i abraçar-se i també plorar una mica. I cridar. Un, dos, tres, quatre i potser més crits.
Dijous
Estendre els llençols, les ombres al seu damunt, les branques dels arbres i la noia mateixa. El riu és soroll i baixa ple i es desborda i s'empassa el pont. Pentinar-se, despentinar-se. Moure's i deixar-se fer. Moure el cap i els braços i les mans. I escoltar l'aigua i el silenci. I creuar el riu. I la carretera i els arbres des d'un cotxe. Arribar a un camp i esperar, estirar-se, mirar el cel i confiar. Veure la llum, veure-la al damunt, sentir-la endins; seguir-la, intentar tocar-la. I dir-li adéu i posar-se trista. Badallar. I anar al pou, a parlar-hi. I anar a l'església, també a parlar-hi. I creuar el bosc per anar a portar la carta. I les campanes de l'església diuen una hora. I el camió de correus espera.
Dimecres
El so de la lletera, de llauna, i dins, l’eco d’una veueta que no diu res. I les pregàries que sí que diuen, que són com cançons, que diuen molt, música des de dins i cap al cel. I l’arbre etern, de soca dura, fort, que espera i observa i escolta els secrets i els guarda per sempre. I un parenostre que obre totes les portes, que fa la llum i que remou per dins, i per fora i arreu. I al llit, treure’s l’aparell, resar i llegir sobre l'esperança. Les cames nues, boniques, i una tempesta que s’acosta. I són alguns trons i després la pluja. I masturbar-se.
Dimarts
El segon dia de la setmana. Plors i sanglots i no trobar el camí, o trobar-lo però plorar igualment. La Noia, l’angoixa. Creuar el bosc de plàtans. Els sons del poble, dels arbres, els sons estranys, de màquines, de la carretera. I els ocellets. I els angelets de pollancre que sobrevolen el bosc, que ho sobrevolen tot. Trobar el camió de correus i deixar-hi la carta. Un dia més. Agafar aigua del riu, escoltar-lo, escoltar-la. Netejar l’ermita. Escoltar el cel i sentir-lo i també parlar-hi. Potser explicar-li un secret. I al capvespre, tapar-se les orelles i fer el silenci. I córrer cap a la llum abans que s’apagui del tot.
Dilluns
El primer dia de la setmana. El vent que bufa i que xiula. La Noia. Els cabells a la cara, els camps que es mouen, que ballen. La cama coixa i el cel que observa. I les campanades i la porta de l’església tancada. I una pregària que es diu endins. I l’aigua del riu, que baixa clara, i una migdiada damunt la gespa, sota l’ombra dels arbres. I el vent que parla, que diu molt, que ho diu tot. I el sol crema i travessa els núvols i fa la llum. Escriure una carta, resar, fer memòria i anar-se’n a dormir.

Otras series >


Otros programas de xip/tv (Cataluña) >