Negra nit. Una foguera crema al costat de la caseta. El foc espetega i el fum s'estén pel càmping, com el rastre d'una estranya presència. La noia es fa la valenta, hi ha alguna cosa fora que l'atrapa. És el soroll, és el moviment.
Totes les formigues dibuixades, sense por. Són veuetes sobre paper. Ja omplen la pàgina sencera. I entre el tedi i les formigues, un fil musical, la gravadora que canta. I amb un impuls reposat, també uns fils de sal·liva i un cercle d'energia.
La noia es mira al mirall o el mirall la mira a ella. Fa els ulls grans, la mirada grossa. Potser es pinta els llavis... "I quan algú es pinta els llavis, se li veuen vermells. I de vegades pot fer coses". La noia es pinta els llavis, ha d'estar guapa. La nit l'espera fora.
La noia surt del càmping i camina per la carretera, de dins cap a enfora. El pas prudent, constant. I una cançó a mig taral·lejar. El camí s'acaba ben aviat, una mica abans de la foscor. Alguna cosa no funciona
