El dia que comença i el bosc que entra a l'habitació, per la finestra. La noia va a trobar-lo, a perdre-s'hi, a deixar-se atrapar per la força de la natura, pel cant dels ocells i per les ombres més o menys recollides de les branques dels arbres. La noia escolta les veus, les duu sempre a sobre. Primer són agradables i les escolta entretinguda. Però el mal no tarda en arribar. Potser és només un instant, o potser dura molt més. En qualsevol cas, les veus són una mossegada.
Córrer, córrer per fugir de sí mateixa. Córrer sense moure's de lloc, córrer per escampar els sorolls, les llums i les punxes. I parlar, omplir-se de valor contra el temor, paraules sobre paraules. I confiar en una altra música, fer-la sonar dins el bosc.
La noia contempla la immensitat del bosc i desperta les veus adormides d'alguns ocells. Se sent a gust, somriu. És una il·lusió de benestar, una petita treva en forma de trànsit gairebé espiritual. És això i poc més. Perquè el bosc és la vida p
