La imatge de la noia, la seva ombra, sobre l'exterior blanc de la caravana, el seu refugi. La imatge que es desperta, com el dia que comença. Una certa agilitat de moviments, d'idees, d'optimisme. El començament.
La veu callada, atrapada a les branques d'un arbre, mentre el vent la mou i els rajos del sol la travessen. I la llum intensa, com punxes que sobrepassen la imatge cap a enfora. I la noia, que també està enfora, enfora però endins. Una presència de sons...
Fins que es fa cos i es fa imatge, imatge del tot. I observa i sospita i corre i s'amaga. El noi estrany és un misteri, és una por. I el tedi, sempre el tedi. Els temps morts. La noia s'enfada i llença el telèfon, una veu que no l'escolta, que només parla, que no li fa bé.
El noi espera, aguanta, comprèn, fuma. El noi és pacient, tranquil. I el dia passa i les coses passen, com el rastre de la noia, que és un senyal, un significat, una explosió silenciosa de malestar contingut. "Puta". L
