L’aigua embolica les noies, les mou i les porta fins al noi, com dues sirenes dins una peixera, com dues figures atrapades dins un televisor. El noi no deixa d’observar-les, les pensa i juga a imaginar-se que neda amb elles, que és al mar de la memòria, que les mira, que les pot tocar. Somnia que travessa els límits de la pantalla i els límits del temps, somnia que la il·lusió s’ha fet realitat. Però també dubta i toca de peus a terra. I pensa que a l’aigua només hi ha records, temps congelat, com el rastre d’aquelles històries entre sirenes i pescadors.
