Desaparèixer una estona, esfumar-se. I no pensar-s'ho gaire. Seguir el cant d'un ocell o el moviment d'una branca, seguir l'impuls de la muntanya, una immensa atracció.
I el riu i les veus que porta, una preciosa remor, constant com el curs insalvable del temps. I mentrestant tota la resta, la vida, tot allò que passa poc abans que l'aigua s'ho empassi riu avall.
El noi busca la noia, l'espera i la crida. Ni rastre d'ella, només el bosc i la muntanya. I després la noia torna, amb una branca a les mans, un tros d'arbre o el bosc sencer; i una alegria que es fa malestar.
Encendre un misto a les fosques i observar la flama com crema, com creix, com es mou, poderosa i misteriosa. I el mal de dins que ja surt. La noia renya al noi, li parla malament, l'insulta. Ell l'escolta en silenci.
I la tensió per terra, desfeta, perquè unes veuetes no paren, les veuetes de sempre, com la remor del riu, que ara dóna voltes sobre sí mateix. I fi
