Despertar les ombres de bon matí, figures planes, moure-les i observar-les sobre la caravana. Els gestos d'un cert tedi, d'una certa diversió dins l'avorriment.
La noia sota un gran arbre, abocada a contemplar-lo. I una idea, una molt bona idea: enfilar-s'hi i tocar-li les branques. La noia s'hi enfila i mou les branques, com si volgués despertar-lo, potser animar-lo.
Un salt, el crit d'una branca i a terra. I la gravadora que canta per sobre del soroll, per sobre del dolor, en un esforç immens per sobrepassar-lo. Però no hi ha res a fer. El soroll estrany, el noi, la serra, tots contra la vida dels arbres.
Després del mal, el silenci; després del soroll, una il·lusió de quietud. La noia es fa la cua a la porta de la caseta, rere les cortines, i taral·leja i canta i respira i reposa. I des de dins de la caseta observa el noi, una sospita, un fil desfet de grinyols inconstants.
I les hores planes en l'espai, imparables. I el dia que es mou i la tar
