Avui parlem amb Josep-Ramon Bach de la seva última obra, L'enunciat. A L’enunciat, tota la saviesa poètica de Bach, i part de la vital, es manifesten en un format suposadament aforístic que amaga un delicat viatge a través de la ironia, a voltes disfressada de sentència, a voltes carregada d’una lírica de vegades delicada i altres vegades epigramàtica, que passa per les reflexions sobre la pròpia creació per escampar-se cap al món de l’art en general, sense oblidar que hi ha coses que potser s’escapen a la poesia però que també mereixen, o permeten, el comentari aforístic que les acosta a la visió crítica del creador. Ens trobem, doncs, davant d’un llibre d’aforismes i sentències, de reflexions poètiques, que va disfressat de no-poesia, però que no pot evitar la seva essència poètica, esdevenint alhora diversió i sensació, també camí de reflexió, per al lector que, perdent-s’hi, s’hi trobi.
