Màrius Sampere (Barcelona, 1928) podria haver estat metge, enginyer o filòsof. Fins i tot, músic. Però va viure de la fotografia durant més de 40 anys, a més de fer de publicitari, corrector lingüístic i compositor. Avui, tothom el coneix com el gran poeta que és, malgrat que no li ha estat gens fàcil aquest reconeixement.
En l'entrevista amb Josep Puigbó, recorda els poemes en castellà que li feia llegir l'avi i els poetes en català que apassionaven a la mare. De formació autodidacte, reconeix que la seva poesia, més aviat irònica i irreverent, fuig dels paràmetres que s'estilaven quan va començar escriure, en què prioritzaven altres poetes com Maragall o Martí i Pol. Malgrat haver guanyat l'any 1963 el Premi Carles Riba per L'home i el límit, li va costar trobar l'estabilitat editorial i publicar amb regularitat. I confessa que més que viure de la poesia, la poesia l'ha fet viure. De caràcter sorneguer i contradictori, com ell mateix es considera, admet que molta gent creu que la sev
