Christian, Fernanda, Gladys, Manuel i Fredy són equatorians. Uns tenen papers; els altres, no. Uns tenen la família aquí i els altres la tenen a l'Equador. Uns tenen feina i els altres, no. Uns volen quedar-se i els altres somien a tornar. A partir del 1996, però sobretot en els últims dos anys, milers d'equatorians havien marxat del seu país a causa de la crisi econòmica i política. Com que els era relativament fàcil entrar a Espanya perquè hi havia un conveni que els permetia entrar com a turistes, molts van venir cap aquí. Es creia que a Catalunya n'hi havia uns 40.000 i era el col·lectiu d'estrangers que creixia més ràpidament. La majoria encara no havien pogut legalitzar la seva situació, però començava a haver-hi moltes famílies senceres. Els locutoris telefònics es van convertir en el cordó umbilical que els mantenia units amb la seva gent. La cabina és el confessionari i el racó de les mentides pietoses dels immigrants. La trucada setmanal és l'hora del balanç, de les promeses,
