A començaments de segle, l'Argentina era una potència mundial. L'any 2002 s'estava quedant sense classe mitjana: 14 milions de persones, un 40% de la població, vivien sota el llindar de la pobresa. La crisi econòmica argentina s'explica per una barreja de variables: una corrupció política i judicial descarada, una privatització de les empreses públiques ràpida i salvatge, una despesa pública irracional i una moneda --el peso-- lligada totalment al dòlar, cosa que va afavorir la importació de productes i serveis i va destruir la indústria argentina, i amb això milers de llocs de treball. La recessió va enviar a l'atur milions de persones, va liquidar milers d'empreses, va empobrir la classe mitjana i va excloure del sistema els parats i els més pobres. Pràcticament tothom va baixar un graó en l'escala social. També el mateix estat argentí estava pauperitzat. A causa de l'alt endeutament i la falta de diners, era incapaç de garantir els subministraments mèdics als hospitals o la insulina
