En els darrers anys han desaparegut mitja dotzena de sales, una situació que ha anat acompanyada d'una reducció del 50 per cent dels espectadors. "Moments" ha comprovat que aquesta situació no només ha estat resultat de la crisi econòmica actual sinó que ve de lluny.Barcelona a finals del segle XIX va estrenar la primera sala de cinema i des d'aleshores fins els anys setanta, "anar al cinema" va esdevenir un costum popular, totalment integrat en la vida familiar. Les sessions podien arribar a durar tot un dia i, segons la informació que "Moments" ha rescatat dels arxius, hi va haver una sala que va arribar a programar fins a 20 pel.lícules un mateix dia.Els cinemes de barri van esdevenir refugis vitals, com descobreix en Terenci Moix quan, de jovenet, plorava davant la imponent Sara Montiel una nit de Cap d'Any mentre menjava els raïms al cinema Goya; o també podia ser lloc de lluir les joies i les pells, com passava al Coliseum o al Windsor, on l'any 1950 es va estrenar "Lo que el vie
