Xavier Serra de Rivera, un dels millors pintors figuratius espanyols, ens obre el seu univers més íntim i personal. D'una banda, coneixem l'espai del barri de Santa Caterina on treballa fa dècades: la llum rosada que rebota de l'edifici veí, les parets amb història i les mirades dels familiars i amics que ha retratat. Perquè, després d'uns inicis surrealistes que recorden René Magritte, un pintor que llavors no coneixia, Serra de Rivera va optar per la figuració. Els retrats, els nus i alguns bodegons són, ara mateix, les seves temàtiques. No es venen, però l'artista és un home lliure, un home pendent només de superar-se en la seva tècnica. Segurament per això, l'autoretrat és també un gènere al que retorna des dels inicis de la seva carrera. Ell fa broma dient que sempre es té a mà i que no s'ha de pagar a sí mateix, però l'autoretrat és, a més, una manera de seguir investigant, treballant, superant-se. Millorant, si encara és possible, la seva apreciació de les
