"La meva llengua tàrtara dins meu,/La meva llengua tàrtara em fa tremolar,/No volia ser tàrtara, jo./Però ara tot torna", així, a través de la creació poètica, és com la Lilia Khabibullina transmet l'ambigüitat sentimental que viu en retrobar-se amb el tàrtar, una llengua que saben parlar 6 milions de persones, però que s'utilitza molt poc, motiu pel qual es considera una llengua amenaçada. Ella, una persona de filosofia nòmada, va veure Barcelona com una ciutat creativa i inspirant que li va fer descobrir el català, una llengua petita. I a partir d'aquí, va recuperar la curiositat per aquella llengua de poc prestigi social que parlaven els seus avis i que li van obligar a estudiar de petita. Ara està decidida a retrobar-se amb la cultura tàrtara, malgrat que reapareguin alguns fantasmes de tant en tant... En aquesta ciutat que l'ha fet redescobrir-se, veurem com viu la diada de Sant Jordi a través de l'intercanvi de llibres i poemes amb dues amigues que ha fet aquí.
