Si fa vint-i-cinc anys ens haguéssin dit que pagaríem a preu de roba d'or uns texans estripats probablement hauríem pensat que es tractava d'una opinió catastrofista d'algú que té un mal dia. Però avui paguem per uns texans gastats i a poques cases es posen llenties en remull la nit abans de coure-les. En conseqüència no som més macos ni estem més ben alimentats que fa un quart de segle, tenim més problemes mentals i gaudir de la vida es fa per prescripció facultativa. Però ho acceptem amb estoïcitat, convençuts que el present és el millor que tenim i que comparar-nos amb els temps passats no ens ha de fer perdre la fe en el futur.
