Raynald Colom ha aconseguit una relació estreta com pocs artistes entre la seva música i el seu instrument. Ell estima i odia la trompeta, la mima i dorm amb ella. És així com ha elaborat, pas a pas, una carrera pròpia, independent, amb una fusió d'estils única i personal que l'ha dut a la primera línia dels solistes europeus. Va ser el seu pare, també músic de professió, qui de petit li va regalar la primera trompeta. Va començar a buscar incansablement una altra mirada jazz de Barcelona, forjada sense manies amb la modernitat de marca Nova York, la tradició de mestres com Josep Maria Farràs i el mestissatge amb músics d'arrel de tot el món, els que va conèixer al seu barri, el Raval. La seva manera d'entendre el gènere és molt àmplia, trencant les limitacions clàssiques que segons el mateix Raynald Colom neguen el sentiment de llibertat que du el jazz per essència. I per ell, l'autèntica revolució d'un músic, més que triomfar, és aprendre.